Tinc una teoria, i és que els humans som cruels per naturalesa. No amb mala intenció (o sí :3), potser no conscientment, però poc o molt tots tenim un punt de crueltat. L’únic que necessitem és l’oportunitat de demostrar-ho.

La meva oportunitat ha sorgit bastant sorprenentment en un joc d’ordinador. Segur que el coneixeu, és el Minecraft. Al contrari del que pensa molta gent, el Minecraft és un joc molt elaborat i amb molta jugabilitat. És veritat que el primer que veus quan hi jugues és que estàs en un món que no coneixes i que t’has de defensar d’una pila de monstres sense saber res d’ells, però un cop passes els primers dies comences a veure les possibilitats que té realment el joc. Sense anar més lluny, jo hi tinc un castell amb llums que s’encenen automaticament quan es fa de nit. Un cop comences a veure les possibilitats que té el teu món pots fer coses grandioses, construccions fantàstiques, meravelles arquitectòniques…

…O pots fer trampes perquè hi caiguin els teus amics.

Sí, Minecraft és una gran oportunitat per poder inventar sistemes per capturar, fer perdre’s o matar els altres jugadors. A més, m’he adonat, parlant amb altres amics que hi juguen, que el tipus de trampes que ens agrada dissenyar acostuma a matar el jugador lentament, donant temps a que vegi i entengui que ha caigut a una trampa i que no en podrà sortir. De fet, una de les meves trampes preferides deixa escollir a la víctima la manera de morir (entre cremat per lava i ofegat en aigua a les fosques).

Pot semblar molt cruel, però hem de tenir en compte que aquestes trampes es dissenyen i pateixen en entorns virtuals, i moltes vegades els qui les pateixen les disfruten gairebé tant com qui les ha dissenyat. Per tant, jo no diria que és molt cruel, només malvat en una sana mesura, i és que és molt bonic dir que hem de ser creatius, però dibuixar no sempre és tant divertit com veure que la teva creació funciona i és útil (encara que els que ho experimenten no sempre ho pensin).

Aquest és el meu primer post. Potser és una carta de presentació una mica estranya, però espero que no us faci fugir del blog. A la vida real no sóc tant cruel, de debó!

Advertisements